Al Museu Monjo

De ben segur fou l’Arnau Puig qui em féu conèixer Josep Maria Jaén en aquells anys de cendra i sutge que foren els inicis dels anys cinquanta –i els que vindrien després. Amb l’Arnau i en Josep Maria i altres companys formaríem un petit grup de resistència contra el règim imperant, i molt aviat ens identificaríem amb el PSUC. Amb Paquita Granados, Alfons García Seguí, Manolo Sacristán –i esmento tan sols els que no hi són– i amb altres amics manteníem reunions ben clandestines al local del Zen, aquella agència de publicitat de la plaça Urquinaona, i més tard en aquella habitació de la pensió Peiró del carrer Ausiàs Marc on residia en Jaén un cop casat amb la Carmina.

Acostumats com estàvem a veure contrallums, paisatges nostrats durant bellíssimes postes de sol, i nus pudorosos i veladíssims, gotes de pluja sobre un fullam, aquelles primeres fotografies que m’ensenyà en Jaén dels malalts del Pere Mata, de Reus, on havia treballat de metge, em causaren una forta impressió i foren una magnífica sorpresa, tanta com també ho feren les fotografies de Català Roca que cada setmana publicava Revista.

Eren unes fotografies en blanc i negre, amb una enorme càrrega de dramatisme, mai, però, gratuït. A més a més jo diria que, a pesar de la tristesa que s’hi reflectia, la poesia no quedava massa allunyada de la majoria d’aquestes fotos dels malalts del Pere Mata. Cada fotografia, tant és d’aquest tema com d’altres que vaig veure, eren fetes amb ulls i mentalitat d’artista, amb profunditat, amo i senyor del tema, sabent on buscar l’ombra i on ressaltar la claror. I això val sobretot per a les fotografies dels carrers de Barcelona, les de París, de Londres o Moscou.

Abans d’acabar els anys cinquanta, un viatge a l’URSS, tan clandestí com aquelles reunions del PSUC, tenint en compte els dies de viatge, em permeté conèixer encara més la figura humana d’un artista que mai s’hi considerà. No obstant els anys atzarosos que ens tocà viure, sempre donà proves d’un positiu i assenyat optimisme, d’una afermada serenitat i, d’altra banda, donant mostres d’excel·lent professionalitat dins la seva especialitat –la psiquiatria–, no negligiria en cap moment la tasca humil i esgotadora de la medicina domiciliària. I d’això en tindríem proves el dia de la inauguració d’una plaça que portarà el seu nom i que reuní en aquell indret barceloní de Nou Barris, a la vora d’on havia treballat el metge, tanta gent anònima i tants amics per homenatjar el metge, l’home polític i, encara que pocs ho sabien, l’artista fotògraf.

Val la pena mostrar després dels anys aquestes fotografies. No és tan sols un homenatge a l’amic, és poder adonar-nos de la vàlua d’una obra de qui fou un excel·lent fotògraf, un artista ple de sensibilitat, de saviesa i de coneixements fotogràfics.

Que aquesta mostra sigui una de les últimes exposicions que, com a director del Museu Enric Monjo, duc a terme, m’omple, al mateix temps, d’alegria i d’un cert sentiment de tristesa. És la mateixa emoció en recordar Josep Maria Jaén, la tristor en no poder parlar amb ell de tantes i tantes coses i la joia d’haver conviscut amb ell un temps irrepetible i d’haver escoltat la seva paraula parlant de política, de literatura i, naturalment, de fotografia i de fotògrafs.

Francesc Rodon
Vilassar de Mar, 5 de setembre de 2008